El carís avisíu del agua platiada

El carís avisíu del agua platiada
Esmuza pente les manes d´un,
Que nun hai fada que gociar nun seya
Quien a morrer embeláu.
A carrenderes surde´l torbolín
De bisarmes braves, y apelliden malapenes
El to nome – un sonoru nome de calabre.
Baxasti a un infiernu escuru que cambura
Onde les solombres de poetes ya sabios
Escaecieron tou xeitu d´humanidá
Y cuasi inoren si una breda hebo vida
Y si n´ellos pasó esnidiando sele
Ensin dexar de cuantu fore ella, probe vida, una blima
Onde posar posárase´l taramielláu artista
De circu, sobro´l cordel perfinu
Que les Parques curten, sin tisories,
A mordigaños xabaces, lloques Parques
Les que texen pa retexer darréu calabres.
A tarazones los díes bonos colaron
Y la vieyera afuracada polos merucos caníbales
Llevanta un gañote nidiu como´l nácare
Y quier ser ún cola lluna...
Hai milenta güeyos achisbando na nueche
Talmente´l númberu sangrín d´estrelles
Vagarientes y con fame, glayadores sin destín,
Caminos que son barganaces de fumu
Y fata sencia la que nun sabe tar nel llar
Onde toles coses sedríen como debieren.
El suétanu del mundu yera cosa infinita
Y los poetes pescudaron como buzos,
Dientro y llonxe de cuerpos estrozaos
Que van a la gueta de serenes vistíes d´endrómina.
Nun se percuerre´l mundu infinitu sinón ye pelo baxero
Endolcáu col engañu del bardu
Suañando vieyos mitos yá trespasaos
D´espades y d´años foroñosos.
Fakires de sieglos yá a puntu de francer
En febles memories de víctimes tieses
Colos cadriles royíos pelos utres de fierru,
Fierru del más puru estilu carniceru,
D´esos que desfilen enchipaos col sable
Tragáu per dientro, ún-dos, ún dos.
La so bandera, trapu qu´ofiende al vientu
Pa nós foi mortaya fedionda,
Sábanu de pantasmes sin vengación.
Entainaron a que mos punxéramos en filera
Coles escobes al hombru, ya espades de madera:
Veyura yera, cosa de neños y fasgueros.
Al cayer al primer estrópitu xabaz
Les almes fixeron de pidal carnosu
D´una nueva ciudá imaxinaria
Onde van esqueirando, ociosos, los calabres
De prietes cóncares baleres,
Baillando al son d´un sordu instrumentu
Solmenáu pol Degorriu de la muerte y la guerra.
Yá hai patria pal que nunca nun la tuviere:
Esi ye´l vertedoriu d´espíritos con xaciu,
Animales ensin razón, qu´un día tuvieren
Querencies, xigomencies d´eses que val más
Nun les tener, por cuenta de la perda
Fata de la vida, famienta de sentíu.
Túneles avisíos, pasiellos en solombra
Y al llau boques margurientos, clangorios,
Y quésiyo cuántes zarpes de besties ensin nome.
Nun se fixo´l catálogu de los infiernos
Y nun hai Dante que nun seya embusteru,
Pero pa min que l´alma naz yá condergada
Ensin rellumo posible,
ensin llastir al que nomar “vida”.
Ye esti l´escaezu más gafientu,
Rastráu pelos vientos, los qu´arreflunden
Fueyes vieyes y cóncares sin xixa yá dientro.


Esbilla
del.icio.us