Vistía namái que con perfume

El mantu margarites,
Flor de manzanilla, cenraya,
Trébole y fueya seco de lloréu,
Entá sigue anochando,
Espera que t´espera.
Y él nun llega, yá non más.
Cada pétalu, cada rosa sin curiar
Apiegada a la muria, esperen sin parar.
Yá camudaron piel llagarteses
amigues,
Yá arrenunciare´l merucu la fruta
Ver al so amu aportar.
Nel llimbu tarán los pumares cayíos
Pela sangrina bruesa,
La qu´aprovez por matar.
Esaniciu grande, fatal,
D´aquel que foi llar trupu,
Balse sagráu del descansu
Braniegu xunta la mar.
Con arguyu cayó´l pinu
Y milenta árboles más.
Con rabalbu mataron les bisarmes
Les que dende neñu él cuidó
Les que debíen tar, arrodiando
La casina, dando vueltes pela nueche,
Pues dicía una vieya lleenda,
De les que nunca se sabe si foron
verdá,
Que haber hubo calabres sapozaos
Pente los muriecos, y prau abaxo
De cuando moros o quésiyo la xente
Cayeron baxu palaes de tierra.
Llar: más bien llar de la muerte y los
pasaos,
En cuenta del vecín güei, duldosu
Instante, del que nun se sabe
Si güei foi daqué, dalgo veraz
Con brenga abondo p´alicar
Una vida testonera, toa ella rispir
D´una neñura cásique escaecida,
Que de feliz, ni un res,
Que de paradisu nada,
Que nada hai p´agarrar,
Ni pasáu, ni patria, ni realidá,
A la que cantar.
Él cancia con estos versos
Que son tamién agua
De la que s´aveza echar a la mar,
Apurriendo notes señardoses
A la so rede rota de pescar,
Rede afuracada au pexes de plata
S´esmucen, y nun se quieren endolcar
A estes ocioses remebrances
Faltes de tou xacíu, xixa, paz.
Quixo paz, y ella vieno n´antroxu
Vistía namái que con perfume...

Esbilla
del.icio.us