Alministra'l to Blog

¡Crea'l to Blog yá! Fácil y de baldre

SERONDA ESCURA: Poemes y rellatos siniestros y románticos
Vamos entrar nuna nuea dómina de romanticismu nel País Ástur: has d´acompañame.

13/03/2009 GMT 1

Dun taba l´espíritu anochando.

serondaescura @ 22:36

 

Dun taba l´espíritu anochando

 Sacre se vía na redolada, Namái unes lluces de rellumo sonce, Que-y dicíen al caminante: “Nun faigas parada, home pelerín, enteque pases per estos bardios, onde la fonte glaya sonce. Fai pasos engarríos, bonal criatura Y vete drechu, ensin güeyar p´atrás, Que´equí moren los dioses de la ñatura. Abeyar nun debes baxo´l texu Sagráu qu´homes grandes llantaren. Hai mester d'envolver en llercia Al ser que profane Les divines balses, humedancies de roxada, Perles divines que suañen en verde, Xuxuríos dende´l barganaz a piques de gulir Pente pies indinos... Adonda´l pasu Caminante, Fai´l favor,”

12/03/2009 GMT 1

Devolver

serondaescura @ 22:13

Ehí me pongo

 

Tres de la lluz encesa

 

Del flexu adondáu

 

P´arrinca-y momentos al recuerdu:

 

El d´esos praos de llamuerga

 

Vista´l frente la mar,

 

Y fileres d´ocalitos tremando

 

Al nordés d´otres dómines

 

Más infantiles.

 

Ehí me pongo

 

Na mio mesa

A suañar que sigues ehí,

 

Natura entera, de la patria

 

Alloñada, ensin encontu

 

De los que t´amamos

 

Sin otru motivu, malpenes

 

Que devolver l´amor

 

Fechu verde y azul

 

Que Tu mesma, Asturies, yes.

 

11/03/2009 GMT 1

Corazón n´estoyu.

serondaescura @ 22:13


Vei:
tremando un corazón, 
guardáu en estoyu de nácare
a piques de rinchir pela tierra
onde biltó, quésiyo cuándo,
palpiente, digo, al abellugu del pasáu,
dexando nel acesmu de díes meyores
un reguerín señardosu de llárimes
vertíes dende l´empiezu la marcha,
sin más alfoz qu´un rispir fondu
por nun dexar de ser elli mesmu, fiyu
de la tierra: estoyu sapozáu na meseta
au fuiste glayando futuros, 
al debalu de vientos
secos, sordos, espantibles, 
d´aires que nunca nun miren p´atrás...
y esi muérganu, miráilu, testoneru,
alcuérdase, da-y, da-y…

Una web pa encamentar: "El Umbral Oscuro"

serondaescura @ 10:31

Atendéi los interesaos nel xéneru de Terror: http://elumbraloscuro.jimdo.com/

La dirección web camudó. Un formatu más prestosu. Que lo esfrutéis

08/03/2009 GMT 1

Cantar del Rei nel esiliu

serondaescura @ 10:43

 

Un pensamientu llonxe del balse

Esnala güei pente páramos ermos

Suañando nos díes de cuando reinó

Ente gayoles y duces veyures.

Un pensamientu, llonxanu elli

De sigo mesmo y de la so sencia

Nun ye quien a sollutir, anque seya un poco y seliquino,

Como´l ruxerrux de la foroña,

El por qué del so vagamundiar.

Taba'l rei na so torre

Col talantar fixu nel mal

Qu´a piques d´aportar taba.

Dixéran-y nuna maldición

Que nel so llar taba por poco y de prestáu.

Y l´espíritu del baturiciu

Que quier facer caos nel mundu,

Xingló d´esta manera:

“Rei feliz, qu´en tronu d´aire te sientes,

Has saber que´l to reinar llega al so fin

Y que´l destín tuyu ta llonxe.

Despídete agora de la to xente,

Que pa ti yá nun hai tierres, nin heriedes,

Too va escosase llueu, ensin remediu,

Pa siempres, por cuenta de voluntaes

D´imposible aldovinar.

Vete agora,

Vete al ermu secu de toles soledaes”.

Y coló llueu, con pasu firme y tristura fonda,

Como´l Cristu al que-y entraren dubies

Del Poder Supremu, del abandonu mesmu.

Al traviés de viesques avesigues

Y pente roques maxestuoses que-y glayaben:

“¡Fuera! ¡ Nun ye agora´l to reinu!”

Hubo paxes que quixeron acompañalu,

Y nun faltaron señales d´amistá al empiezu

D´esi solitariu camín de pelerín, tan solu,

Pero la voz del testón espíritu del baturiciu

Foi como´l rellampu que xingla otra dómina,

Na que´l pasáu yá vive condenáu a la capital pena,

Y con él, probe pasáu, tolos que lu andecharen,

Emporcaos pel meru barganaz del tiempu.

Y ye que l´exiliu del rei, en soledá tenía de ser,

Y mester yera dir a posar güesos en país forasteru,

Onde pa naide seya él dalquién.

Al so pasu cantaben curuxes,

Y falaba davezu colos trasgos invisibles,

Y pente cocos del suelu y llagarteses envelenaes

Dormía y facía amistá´l qu´enantes diba a cayer

En cobertores de plumes d´aves del paraísu.

Amigu de la culiebra montuna, comedor

De miruéndanos d´amarguriu y artos bederres,

Esi yera´l rei, a pocu camudáu nun salvaxe.

Farrapientu y cuasi siempres con fame,

Falaba solu y coles bisarmes más rares

D´eses que dicen qu´hai a esgaya n´altu monte,

Camín de los pasos qu´a Lleón empobinen

Y d´ehí pal llanu que nunca sos güeyos vieren.

Y en cuantes les ñeves y nublines d´Asturies

Lu dexaren en paz, cantando elles la so despidía,

Arrimóse al so cuerpu´l sol de Castía

Más gafientu que los picores de los artos toos.

Baxando les peñes y cásique palpuñando la raya

Que del horizonte´n Castía nunca t´abandona,

Camburába-y la cabeza y l´alma

De tanta sudorancia, sede y cascancia.

A rastres o a gates, como nun ermu de los peores,

Dexóse cayer y cumplió´l so destín

Que xinglara un espíritu burllón. 

¡Cuantos son reis mentanto nun los echen de so casa!  

07/03/2009 GMT 1

Baxen los espíritos

serondaescura @ 09:22

Baxen los espíritos

 

A la hora d´esfrecer,

 

A les hores aquelles del branu

 

Que más bien iviernu paecen,

 

Cuando xibla un feu nordés

 

Que fai tremar les agues y les campanes,

 

Agachando -testón- árboles y bardiales.

 

Baxen pela pindia caleya, baxen,

 

Son cientu d´ellos coles lluces acesmando.

 

Nun sé pa qué diañu vivieron

 

Si anguaño-yos toca dir pidiendo

 

Paz inda yá muertos.

 

La paz que nun tuvieren en vivos,

 

Güei tampoco la tienen depués de vieyos,

 

Y muertos.

 

Ensin descansu, ensin cuerpu dalu,

 

Van cantando dalgo.

 

Van xuxuriando maldaes y llancies.

 

Nun teas mieu, neñina, nun

 

Vaigas a coyer medranes d´unes ánimes

 

Que nada nun foron de vives,

 

Menos endagora van ser depués,

 

Surdíes del sucu,

 

Enantes qu´animes:

 

Calabres  y baleros.

 

De nada, sencia.

 

Muertos que falen,

 Sólo eso.

 

06/03/2009 GMT 1

Baxada al sable

serondaescura @ 16:25

 

En pures te diría au quixera´l corazón vivir:

 Onde conociera nacencia,

Cerque de matos, balses, foles,

Cerque mui cerque d´onde cimblen

Los altos frescos ocalitos

De baxada pal sable, tan azotáu,

Col so cortexu felechos,

D´arume a cazuelina

Y a galipu d´ocle fresco.

Daveres voi dicite que nun tendré meyor patria

Pa cayer redondu a descansar

De guerres de mano perdíes.

El pandáu abegoso,

qu´un burru llocu dibuxó ensin xacíu,

Prestábame baxar camburando

Frenos y sin dar pedalaes,

Ente xiblos de nordés

Y glayar de gaviotes,

Y dicite tamién: la vida taba a mercé del tiempu,

Y yera una triba d´aventura cotidiana.

Y darréu, tres cruciar pente regodones

y xigos sangrinos pa pies escalzos,

firientes como obleros. Depués:

Un sable finu y llimpiu,

Un ruxerrux del mar sagráu,

Y ellí, llonxe, una raya

Que-y dicen infinitu...

Au van espreganciar tolos puntos de fuga,

Y tamién la puxarra,

Fecha d´instantes perdíos

Que naide ye quien a escaecer.

05/03/2009 GMT 1

Apavorios

serondaescura @ 22:20

L´acesmu misteriosu d´esi espíritu del balse

 

Aporta a min, y yo soi quien a arranecer:

 

Métese a fondu dientro l´alma, que yá nun sabe

 

Percorrer estancies escures ensin tala bisarma.

 

Asestiar sele y sonce, como´l rayu que va rancir

 

Los espeyos de la vida humana,

 

Vida prohibida n´estos llares,

 

Estancia sola pa seres espantibles,

 

Seres troscos y tresparentes

 

De los que l´home ciudadanu hai tiempu qu´escaeció

 

Salvo nes peores llóbregues velees,

 

Au son bienllegaes les culiebres de la mente.

 

¡Nun escluques perequí,

 

 Fada gafienta de la viesca abisía,

 

Nun vaigas a robar les míes obres y la santa

descendencia!:

 

Has saber que nin tu, poderosa muyer

 

 Ni tan siquier l´exércitu de trasgos cermeños,

 

Toos ellos escolforiaos y foscos,

 

Aportaos del trupu país del árbole,

 

Nun son pa conmigo,

 

Que traigo lluz abondo pa facevos frente.

 

Nun vengas, guaxa horrible,

 

De les milenta cares camudaes según les llunes,

 

Nun escuerras los mios ánimos

 

 Y nun lleves pal ñeru les prendes espardíes

 

Que la vida me fixo atropar,

 

 Probes ayalgues pero de gran querencia,

 

Un obleru mayor que´l to canil sangrín había trespasate´l

pechu,

 

Pos si a esti balse vengo ye porque equí dientro nun

xacie´l mieu,

 

Como si fore´l rei de los suétanos infantiles,

 

Dando déspota órdenes y recaos

 

Al fríngole y al medio enterráu.

 

Nun soi a sutrumar anque

 

Aporten tolos degorrios condergaos,

 

Que por miles censen l´ifiernu

 

Pos la maxa d´esti bosque onde escuclen tantes ánimes

 

Ye de xuru promesa pa díes más soliyeros.

 

Güeya, espíritu espantible,

 

güeya cuantu seya mester,

 

Qu´onde añera lo escuro y enlleno de pecáu,

 

Va biltar, daveres, un sol rescamplante,

 

Un venideru día vidable,

 

Un nuevo trubiecu felice

 

De poemes, de cancios, de perfume,

 

D´aire frescu

 Dalgo.

 

04/03/2009 GMT 1

Amatagar

serondaescura @ 22:12
 
 
Yo nun valgo
 
Pa escaecer eses mañanes
 
Braniegues y mariñanes,
 
Nin tampocu soi quien a dexar
 
D´esqueirar per esi duviellu
 
De caleyes de finu gris
 
Pente llombos verdosos 
 
De praos con cencerros
 
D´abeyes con motor
 
Rumbando a les mies oreyes
 
Camudaes en flores, 
 
Aniciando la miel
 
Na que camuda lo duce de la vida.
 
Escaecer nun se puede:
 
Pero ye tan feble, 
 
Llonxanu,
 
Sonce´l 
 
Tortoriu de cayer pente esos díes
 
Duldosos,
 
Imposibles de garrar
 
Pente manes medio muertes
 
De tantu rispir,
 
De tantu guetar
 
Resclavos esmucíos, 
 
Y tan feble ye vivir asina
 
Entregáu a la mar
 
Non la d´agua y fola,
 
Sinón la del recordar,
 
Que val mas,
 
¿Oyisti?,
 
Val más
 
Amatagar.

03/03/2009 GMT 1

A un Carbayu

serondaescura @ 19:37

 

 

Sintílo ente la ramasca, y nun yera sonce.

 

Al entamu pensé: “Un páxaru sedrá”,

Debullendo pente les fueyes,

Un muxu llariegu, quiciás, avezáu al altor,

El vientu, pue ser, que fae veyures...

Arribón, nel árbole trupu, infiestu...

Pero non.

Lo que debuxaba solombres

Y esmuzaba a la vista del más xeitosu güeyu

Nun yera sinón l´aliendu d´esta tierra afogada,

Coronado pol so maxestuosu xixilante.

Pos yera cosa d´acolumbrar la redolada

D´esti templu ñatural, fechu carbayu santu,

Y nun se podía atopar mayor y más feu decoyer:

Que nun s´alcontraba verde pastu nin gociu de flor y grana,

Que´l cementu gris, xunta´l prietu condergáu galipote,

Arrodiaben la cimera verde, y entá viva,

Y un espíritu salvaxe lendagora delidiaba pola vida,

Anque gafada poles manes profanes, vida qu´ellí rellumaba.

A min aportó´l so cangloriu milenariu y profundu,

Y una gran medrana somorguiábame pa siempre.

Contautar col autor o autora | Archivu | ¡Crea'l to Blog yá! Fácil y de baldre