
Un pensamientu llonxe del balse
Esnala güei pente páramos ermos
Suañando nos díes de cuando reinó
Ente gayoles y duces veyures.
Un pensamientu, llonxanu elli
De sigo mesmo y de la so sencia
Nun ye quien a sollutir, anque seya un poco y seliquino,
Como´l ruxerrux de la foroña,
El por qué del so vagamundiar.
Taba'l rei na so torre
Col talantar fixu nel mal
Qu´a piques d´aportar taba.
Dixéran-y nuna maldición
Que nel so llar taba por poco y de prestáu.
Y l´espíritu del baturiciu
Que quier facer caos nel mundu,
Xingló d´esta manera:
“Rei feliz, qu´en tronu d´aire te sientes,
Has saber que´l to reinar llega al so fin
Y que´l destín tuyu ta llonxe.
Despídete agora de la to xente,
Que pa ti yá nun hai tierres, nin heriedes,
Too va escosase llueu, ensin remediu,
Pa siempres, por cuenta de voluntaes
D´imposible aldovinar.
Vete agora,
Vete al ermu secu de toles soledaes”.
Y coló llueu, con pasu firme y tristura fonda,
Como´l Cristu al que-y entraren dubies
Del Poder Supremu, del abandonu mesmu.
Al traviés de viesques avesigues
Y pente roques maxestuoses que-y glayaben:
“¡Fuera! ¡ Nun ye agora´l to reinu!”
Hubo paxes que quixeron acompañalu,
Y nun faltaron señales d´amistá al empiezu
D´esi solitariu camín de pelerín, tan solu,
Pero la voz del testón espíritu del baturiciu
Foi como´l rellampu que xingla otra dómina,
Na que´l pasáu yá vive condenáu a la capital pena,
Y con él, probe pasáu, tolos que lu andecharen,
Emporcaos pel meru barganaz del tiempu.
Y ye que l´exiliu del rei, en soledá tenía de ser,
Y mester yera dir a posar güesos en país forasteru,
Onde pa naide seya él dalquién.
Al so pasu cantaben curuxes,
Y falaba davezu colos trasgos invisibles,
Y pente cocos del suelu y llagarteses envelenaes
Dormía y facía amistá´l qu´enantes diba a cayer
En cobertores de plumes d´aves del paraísu.
Amigu de la culiebra montuna, comedor
De miruéndanos d´amarguriu y artos bederres,
Esi yera´l rei, a pocu camudáu nun salvaxe.
Farrapientu y cuasi siempres con fame,
Falaba solu y coles bisarmes más rares
D´eses que dicen qu´hai a esgaya n´altu monte,
Camín de los pasos qu´a Lleón empobinen
Y d´ehí pal llanu que nunca sos güeyos vieren.
Y en cuantes les ñeves y nublines d´Asturies
Lu dexaren en paz, cantando elles la so despidía,
Arrimóse al so cuerpu´l sol de Castía
Más gafientu que los picores de los artos toos.
Baxando les peñes y cásique palpuñando la raya
Que del horizonte´n Castía nunca t´abandona,
Camburába-y la cabeza y l´alma
De tanta sudorancia, sede y cascancia.
A rastres o a gates, como nun ermu de los peores,
Dexóse cayer y cumplió´l so destín
Que xinglara un espíritu burllón.
¡Cuantos son reis mentanto nun los echen de so casa!