Alministra'l to Blog

¡Crea'l to Blog yá! Fácil y de baldre

SERONDA ESCURA: Poemes y rellatos siniestros y románticos
Vamos entrar nuna nuea dómina de romanticismu nel País Ástur: has d´acompañame.

Archivu: Marzu 2009

29/03/2009 GMT 1

Nun enxugues l´alma

serondaescura @ 18:50


 

 

Nun enxugues l´alma

 

Colos recuerdos de díes felices

 

Nin tampoco caltengas lloca coroca

 

De lo qu´entavía nun te llegó

 

Porque lo non ñacío ye d´una sustancia sutil,

 

La sustancia de lo inesistente

 

Que nun llega al Ser nin sabe lo que ye

 

Fasta qu´un llocu imaxina y pon el xaciu al vies

 

Como´l carrusel de la vida,

 

Como´l neñu fatu que da vueltes nun caballu

 

Na Feria del Mundu ensin saber cómo nin por qué.

 

Nun xuegues coles caricies del alma

 

Que nada saben de lo mísere qu´amuesa ser too,

 

Lo qu´esiste y lo que non, lo que quier

 

Un día sí y l´otru tamién,

 

Llorando xunta los charcos

 

Pa nun emporcar más de la cuenta.

 

Vete faciéndote a la idea

 

De que too ello nun val muncho más

 

Qu´una tarde llarga de lluvia:

 

Lo d´escribir versos que nun rimen

 

O lo de dir a la noria de los recuerdos

 

Xiblando les mesmes canciones de cuando la vida

 

Un día te trató bien.

 

Xira y xira, y déxate llevar,

 

Que´l vientu too lleva,

 

Que la lluvia too ye a borrar,

 

Golpes y güelgues, rises y llancios,

 

Fasta´l clangoriu del que muerre

 

Tamién muerre,

 

Y muerde´l Tiempu,

 

Esi que pasa y el que se detién:

 

Too ye tiempu, y llancia a fartu,

 

Y Pocu más.

 

 

28/03/2009 GMT 1

El Camín de la Condena Eterna

serondaescura @ 22:26

 

 

Esi suelu enllén de güeyos


 

Llambiones de lo qu´una vez tuvo vida,


 

Esi llargu y escuru túnel


 

Empobinando pa contra la muerte segura,


 

Esi cielu con almes crucificaes


 

Camburando al fueu postreru


 

Que dellos nome estrelles


 

Ye tolo sabío y por saber:

 El camín de la condena eterna.

23/03/2009 GMT 1

Arranando los calabres

serondaescura @ 18:56

 

Arranando los calabres,

 

Cuerpos enllenos de zusme,

 

Vien la Guaxa ténebre

 

Col envís de facer güei

 

Una collecha de falsa vida:

 

¿Vida?

 

La qu´escapó de los cuerpos muertos

 

La que yá nun sirve pal gocie,

 

La que yá nada sabe de tantes coses:

 

Nada sabe

 

Del xuegu,

 

l´amor,

 

Les veyures…

 

De nada sabe,

 

Pero too val como sustancia:

 

P´alimentar el so sangre.

 

22/03/2009 GMT 1

Esi árbol valtáu

serondaescura @ 23:11

 

La bruesa cai sobro´l duru tucu

 

Resistente al metálicu enviyón.

 

Altor real d´árbol llantáu cuantayá

 

Y que´l bederre porgüeyu

 

D´asoleyar lo que yá nun ye mío

 

Vien a afalar momentos

 

nueos d´ablayu arrucháu.

 

Perdí esi pinu de vida enllén,

 

Como perdí´l xacíu

 

De saber de xuru qué yera

 

Lo que más dientro mío alicaba

 

Dientro, sí, con raigaños

 

D´esti probe vagamundu

 

Llabrador d'albuertos verdes,

 

Pocu más qu´eso.

   

21/03/2009 GMT 1

Ye por ti, fala de mios mayores

serondaescura @ 18:47

 

Ye por ti, fala de mios mayores

 

Que voi al rebuscu de paroles y parzamicos

 

Sentíos nes otres vides, de cuando yera espíritu andayón,

 

De cuerpu en cuerpu esnalando, y la tierra anochaba inocente

 

A que´l llabiegu fixera en ti taragaños.

 

Pescudo eses paroles que´l tiempu faltón, xerifalte,

 

Quixo tapecer en tumbes feches por otres xentes estranxeres.

 

Téngoles dientro, que deprender yera recordar:

 Ámoles día a día, son regueros de vida nueva.

20/03/2009 GMT 1

Nunca finamos como queremos

serondaescura @ 22:25

Nunca finamos como queremos.

 

Naguando pases, pente foles fosques,

 

Un vieyu y sólidu torrexón alzáu

 

Énte la mar y la cordalera,

 

Una muria grande y membruda

 

Que caltenga xoyes n´esta vida balera,

 

Pasaxera.

 

Una pumarada, una siella

 

Onde sentase al regazu de la figar,

 

na siesta,

 

Col llibru amáu en cuellu

 

Y un troníu llonxanu,

 

D´una nube, que si ha venir, que venga.

 

Y naguar tamién...

 

¡Pero esi suañu yá pasó de llargo!

 

Al emigrante nun-y entra too na maleta.

 

La vida fuercia a soltar llastre

 Y facer de lo fecho, cuenta.

19/03/2009 GMT 1

Esmena, estrella vagarienta

serondaescura @ 16:52

  

Esmena, estrella vagarienta

 

Y ufierta la llume sonce al pelerín

 

Qu´esnala pente milenta mundos ,

 

Encesos globos

 

Y torguen a los suaños midir

 

El redol coronáu de tolos universos.

 

Vete llueu, antaina que nun llegues

 

Al llar perdíu, suañado siempres,

 

Metíu na viesca trupa,

 

Cuasi inesistente,

 

Como los tesoros del alma,

 

Los más candiales

 

Y cariciaos con ciñu.

 

Habéis dir, y perdevos darréu,

 

Sintiendo´l ruíu del sonce biltar

 

De los exércitos florales arranando paz.

 

Paz, dáimela, mio querida paz,

 

D´ella mi alma ta señardosa güei,

 

De tantes caleyes vistía que yá nun ye

 

Sinón povisa que llevanta´l calcañu

 

Pelerín, que nagua los cielos.

 Ellí taré, cielos, esplandiendo. 

18/03/2009 GMT 1

Nun gociarás el so rostru.

serondaescura @ 18:45

Ente´l caín, unes llárimes:

 

 

Nun gociarás el so rostru.

 

Bórrase sonce y sólo´l vientu

 

Trai una música llonga, un toque

 

Como´l de les notes febles del fondu marín.

 

Fondu marín penriba l´augua:

 

Eso ye´l cantil del to anochar,

 

Muru de roca y verdín mugorientu

 

Azotáu pol ruíu bravu

 

Más bien que poles breves foles:

 

Esi ye´l paleisu que´l recuerdu-y traxo,

 

Una espera pal acesmo de gaviluetos cégaros,

 

 

Un glayar contra la mar, que nun ye glayar,

 

Pos la mar tola vida de Dios foi sorda

 

 

Y el que marcha, como muertu ta...

 

Muertu ta.

  

15/03/2009 GMT 1

Emigrantes asturianos

serondaescura @ 11:24

Nun fuisti tu,

 

 Corada fecha de piedra y mar

 

La qu´afalares a los tos fíos a colar

 

llonxe pa contra llonxanes cárceles.

 

En ti hai tierra abondo pal que-y sepa dar ciñu.

 

Ye namás porque te remanen otros,

 

Que de los tos misterios nada nun saben,

 

Ye porque t´espreceten con rensía

 

 Y de ti nagüen por facer un ermu,

 

Ye porque tas de criada,

 

Cenicienta

 

Y camudada en nada,

 

Ye porque arramplaron de ti la sudorancia,

 

El carbón,

l´arguyu,

 

Porque tantos fiyos fixeren l´amargu petate

 

Del viaxe de los probes sin torna

 

Y de tantu llarimar tarán los campos vivos

 

Enllenos d´humedancia

 

Pos anque prohibieren l´orbayu de mio infancia,

 

Les llárimes soles, como perles

 

Teníen de ser riegu abondo,

 pa españar de verdín los corazones.

14/03/2009 GMT 1

Al cielu rincir

serondaescura @ 22:40

 

 

¿Nunca nun vieras al cielu rincir


 

d´encesos colores al atoldu la mañana,


 

metía n´augua de viva plata y clamando lluz


 

perriba del arcu celeste, mansión d´humedancia?

  

¿Y nun sabes de la truena´l rinchar


 

con esi estrópitu sangrín, de rabia caltenida


 

dun milenta sieglos, tiempu de calma y calor?

  

Asina tornara esti fiyu tuyu a llantar allegre


 

Por una breda´l so infiestu árbole d´arguyu,


 

Acesmando un futuru bonu, ensin zarapicos


 

Pente caúna de les munches herbes, 

 Xoyes verdes que me vieren ñacer.

El carís avisíu del agua platiada

serondaescura @ 12:14

El carís avisíu del agua platiada

Esmuza pente les manes d´un,


 

Que nun hai fada que gociar nun seya


 

Quien a morrer embeláu.


 

A carrenderes surde´l torbolín


 

De bisarmes braves, y apelliden malapenes


 

El to nome – un sonoru nome de calabre.


 

Baxasti a un infiernu escuru que cambura


 

Onde les solombres de poetes ya sabios


 

Escaecieron tou xeitu d´humanidá


 

Y cuasi inoren si una breda hebo vida


 

Y si n´ellos pasó esnidiando sele


 

Ensin dexar de cuantu fore ella, probe vida, una blima


 

Onde posar posárase´l taramielláu artista


 

De circu, sobro´l cordel perfinu


 

Que les Parques curten, sin tisories,


 

A mordigaños xabaces, lloques Parques


 

Les que texen pa retexer darréu calabres.


 

A tarazones los díes bonos colaron


 

Y la vieyera afuracada polos merucos caníbales


 

Llevanta un gañote nidiu como´l nácare


 

Y quier ser ún cola lluna...


 

Hai milenta güeyos achisbando na nueche


 

Talmente´l númberu sangrín d´estrelles


 

Vagarientes y con fame, glayadores sin destín,


 

Caminos que son barganaces de fumu


 

Y fata sencia la que nun sabe tar nel llar


 

Onde toles coses sedríen como debieren.


 

El suétanu del mundu yera cosa infinita


 

Y los poetes pescudaron como buzos,


 

Dientro y llonxe de cuerpos estrozaos


 

Que van a la gueta de serenes vistíes d´endrómina.


 

Nun se percuerre´l mundu infinitu sinón ye pelo baxero


 

Endolcáu col engañu del bardu


 

Suañando vieyos mitos yá trespasaos


 

D´espades y d´años foroñosos.


 

Fakires de sieglos yá a puntu de francer


 

En febles memories de víctimes tieses


 

Colos cadriles royíos pelos utres de fierru,


 

Fierru del más puru estilu carniceru,


 

D´esos que desfilen enchipaos col sable


 

Tragáu per dientro, ún-dos, ún dos.


 

La so bandera, trapu qu´ofiende al vientu


 

Pa nós foi mortaya fedionda,


 

Sábanu de pantasmes sin vengación.


 

Entainaron a que mos punxéramos en filera


 

Coles escobes al hombru, ya espades de madera:


 

Veyura yera, cosa de neños y fasgueros.


 

Al cayer al primer estrópitu xabaz


 

Les almes fixeron de pidal carnosu


 

D´una nueva ciudá imaxinaria


 

Onde van esqueirando, ociosos, los calabres


 

De prietes cóncares baleres,


 

Baillando al son d´un sordu instrumentu


 

Solmenáu pol Degorriu de la muerte y la guerra.


 

Yá hai patria pal que nunca nun la tuviere:


 

Esi ye´l vertedoriu d´espíritos con xaciu,


 

Animales ensin razón, qu´un día tuvieren


 

Querencies, xigomencies d´eses que val más


 

Nun les tener, por cuenta de la perda


 

Fata de la vida, famienta de sentíu.


 

Túneles avisíos, pasiellos en solombra


 

Y al llau boques margurientos, clangorios,


 

Y quésiyo cuántes zarpes de besties ensin nome.


 

Nun se fixo´l catálogu de los infiernos


 

Y nun hai Dante que nun seya embusteru,


 

Pero pa min que l´alma naz yá condergada


 

Ensin rellumo posible,


 

ensin llastir al que nomar “vida”.


 

Ye esti l´escaezu más gafientu,


 

Rastráu pelos vientos, los qu´arreflunden

 Fueyes vieyes y cóncares sin xixa yá dientro.

13/03/2009 GMT 1

Dun taba l´espíritu anochando.

serondaescura @ 22:36

 

Dun taba l´espíritu anochando

 Sacre se vía na redolada, Namái unes lluces de rellumo sonce, Que-y dicíen al caminante: “Nun faigas parada, home pelerín, enteque pases per estos bardios, onde la fonte glaya sonce. Fai pasos engarríos, bonal criatura Y vete drechu, ensin güeyar p´atrás, Que´equí moren los dioses de la ñatura. Abeyar nun debes baxo´l texu Sagráu qu´homes grandes llantaren. Hai mester d'envolver en llercia Al ser que profane Les divines balses, humedancies de roxada, Perles divines que suañen en verde, Xuxuríos dende´l barganaz a piques de gulir Pente pies indinos... Adonda´l pasu Caminante, Fai´l favor,”

12/03/2009 GMT 1

Devolver

serondaescura @ 22:13

Ehí me pongo

 

Tres de la lluz encesa

 

Del flexu adondáu

 

P´arrinca-y momentos al recuerdu:

 

El d´esos praos de llamuerga

 

Vista´l frente la mar,

 

Y fileres d´ocalitos tremando

 

Al nordés d´otres dómines

 

Más infantiles.

 

Ehí me pongo

 

Na mio mesa

A suañar que sigues ehí,

 

Natura entera, de la patria

 

Alloñada, ensin encontu

 

De los que t´amamos

 

Sin otru motivu, malpenes

 

Que devolver l´amor

 

Fechu verde y azul

 

Que Tu mesma, Asturies, yes.

 

11/03/2009 GMT 1

Corazón n´estoyu.

serondaescura @ 22:13


Vei:
tremando un corazón, 
guardáu en estoyu de nácare
a piques de rinchir pela tierra
onde biltó, quésiyo cuándo,
palpiente, digo, al abellugu del pasáu,
dexando nel acesmu de díes meyores
un reguerín señardosu de llárimes
vertíes dende l´empiezu la marcha,
sin más alfoz qu´un rispir fondu
por nun dexar de ser elli mesmu, fiyu
de la tierra: estoyu sapozáu na meseta
au fuiste glayando futuros, 
al debalu de vientos
secos, sordos, espantibles, 
d´aires que nunca nun miren p´atrás...
y esi muérganu, miráilu, testoneru,
alcuérdase, da-y, da-y…

Una web pa encamentar: "El Umbral Oscuro"

serondaescura @ 10:31

Atendéi los interesaos nel xéneru de Terror: http://elumbraloscuro.jimdo.com/

La dirección web camudó. Un formatu más prestosu. Que lo esfrutéis

08/03/2009 GMT 1

Cantar del Rei nel esiliu

serondaescura @ 10:43

 

Un pensamientu llonxe del balse

Esnala güei pente páramos ermos

Suañando nos díes de cuando reinó

Ente gayoles y duces veyures.

Un pensamientu, llonxanu elli

De sigo mesmo y de la so sencia

Nun ye quien a sollutir, anque seya un poco y seliquino,

Como´l ruxerrux de la foroña,

El por qué del so vagamundiar.

Taba'l rei na so torre

Col talantar fixu nel mal

Qu´a piques d´aportar taba.

Dixéran-y nuna maldición

Que nel so llar taba por poco y de prestáu.

Y l´espíritu del baturiciu

Que quier facer caos nel mundu,

Xingló d´esta manera:

“Rei feliz, qu´en tronu d´aire te sientes,

Has saber que´l to reinar llega al so fin

Y que´l destín tuyu ta llonxe.

Despídete agora de la to xente,

Que pa ti yá nun hai tierres, nin heriedes,

Too va escosase llueu, ensin remediu,

Pa siempres, por cuenta de voluntaes

D´imposible aldovinar.

Vete agora,

Vete al ermu secu de toles soledaes”.

Y coló llueu, con pasu firme y tristura fonda,

Como´l Cristu al que-y entraren dubies

Del Poder Supremu, del abandonu mesmu.

Al traviés de viesques avesigues

Y pente roques maxestuoses que-y glayaben:

“¡Fuera! ¡ Nun ye agora´l to reinu!”

Hubo paxes que quixeron acompañalu,

Y nun faltaron señales d´amistá al empiezu

D´esi solitariu camín de pelerín, tan solu,

Pero la voz del testón espíritu del baturiciu

Foi como´l rellampu que xingla otra dómina,

Na que´l pasáu yá vive condenáu a la capital pena,

Y con él, probe pasáu, tolos que lu andecharen,

Emporcaos pel meru barganaz del tiempu.

Y ye que l´exiliu del rei, en soledá tenía de ser,

Y mester yera dir a posar güesos en país forasteru,

Onde pa naide seya él dalquién.

Al so pasu cantaben curuxes,

Y falaba davezu colos trasgos invisibles,

Y pente cocos del suelu y llagarteses envelenaes

Dormía y facía amistá´l qu´enantes diba a cayer

En cobertores de plumes d´aves del paraísu.

Amigu de la culiebra montuna, comedor

De miruéndanos d´amarguriu y artos bederres,

Esi yera´l rei, a pocu camudáu nun salvaxe.

Farrapientu y cuasi siempres con fame,

Falaba solu y coles bisarmes más rares

D´eses que dicen qu´hai a esgaya n´altu monte,

Camín de los pasos qu´a Lleón empobinen

Y d´ehí pal llanu que nunca sos güeyos vieren.

Y en cuantes les ñeves y nublines d´Asturies

Lu dexaren en paz, cantando elles la so despidía,

Arrimóse al so cuerpu´l sol de Castía

Más gafientu que los picores de los artos toos.

Baxando les peñes y cásique palpuñando la raya

Que del horizonte´n Castía nunca t´abandona,

Camburába-y la cabeza y l´alma

De tanta sudorancia, sede y cascancia.

A rastres o a gates, como nun ermu de los peores,

Dexóse cayer y cumplió´l so destín

Que xinglara un espíritu burllón. 

¡Cuantos son reis mentanto nun los echen de so casa!  

07/03/2009 GMT 1

Baxen los espíritos

serondaescura @ 09:22

Baxen los espíritos

 

A la hora d´esfrecer,

 

A les hores aquelles del branu

 

Que más bien iviernu paecen,

 

Cuando xibla un feu nordés

 

Que fai tremar les agues y les campanes,

 

Agachando -testón- árboles y bardiales.

 

Baxen pela pindia caleya, baxen,

 

Son cientu d´ellos coles lluces acesmando.

 

Nun sé pa qué diañu vivieron

 

Si anguaño-yos toca dir pidiendo

 

Paz inda yá muertos.

 

La paz que nun tuvieren en vivos,

 

Güei tampoco la tienen depués de vieyos,

 

Y muertos.

 

Ensin descansu, ensin cuerpu dalu,

 

Van cantando dalgo.

 

Van xuxuriando maldaes y llancies.

 

Nun teas mieu, neñina, nun

 

Vaigas a coyer medranes d´unes ánimes

 

Que nada nun foron de vives,

 

Menos endagora van ser depués,

 

Surdíes del sucu,

 

Enantes qu´animes:

 

Calabres  y baleros.

 

De nada, sencia.

 

Muertos que falen,

 Sólo eso.

 

06/03/2009 GMT 1

Baxada al sable

serondaescura @ 16:25

 

En pures te diría au quixera´l corazón vivir:

 Onde conociera nacencia,

Cerque de matos, balses, foles,

Cerque mui cerque d´onde cimblen

Los altos frescos ocalitos

De baxada pal sable, tan azotáu,

Col so cortexu felechos,

D´arume a cazuelina

Y a galipu d´ocle fresco.

Daveres voi dicite que nun tendré meyor patria

Pa cayer redondu a descansar

De guerres de mano perdíes.

El pandáu abegoso,

qu´un burru llocu dibuxó ensin xacíu,

Prestábame baxar camburando

Frenos y sin dar pedalaes,

Ente xiblos de nordés

Y glayar de gaviotes,

Y dicite tamién: la vida taba a mercé del tiempu,

Y yera una triba d´aventura cotidiana.

Y darréu, tres cruciar pente regodones

y xigos sangrinos pa pies escalzos,

firientes como obleros. Depués:

Un sable finu y llimpiu,

Un ruxerrux del mar sagráu,

Y ellí, llonxe, una raya

Que-y dicen infinitu...

Au van espreganciar tolos puntos de fuga,

Y tamién la puxarra,

Fecha d´instantes perdíos

Que naide ye quien a escaecer.

05/03/2009 GMT 1

Apavorios

serondaescura @ 22:20

L´acesmu misteriosu d´esi espíritu del balse

 

Aporta a min, y yo soi quien a arranecer:

 

Métese a fondu dientro l´alma, que yá nun sabe

 

Percorrer estancies escures ensin tala bisarma.

 

Asestiar sele y sonce, como´l rayu que va rancir

 

Los espeyos de la vida humana,

 

Vida prohibida n´estos llares,

 

Estancia sola pa seres espantibles,

 

Seres troscos y tresparentes

 

De los que l´home ciudadanu hai tiempu qu´escaeció

 

Salvo nes peores llóbregues velees,

 

Au son bienllegaes les culiebres de la mente.

 

¡Nun escluques perequí,

 

 Fada gafienta de la viesca abisía,

 

Nun vaigas a robar les míes obres y la santa

descendencia!:

 

Has saber que nin tu, poderosa muyer

 

 Ni tan siquier l´exércitu de trasgos cermeños,

 

Toos ellos escolforiaos y foscos,

 

Aportaos del trupu país del árbole,

 

Nun son pa conmigo,

 

Que traigo lluz abondo pa facevos frente.

 

Nun vengas, guaxa horrible,

 

De les milenta cares camudaes según les llunes,

 

Nun escuerras los mios ánimos

 

 Y nun lleves pal ñeru les prendes espardíes

 

Que la vida me fixo atropar,

 

 Probes ayalgues pero de gran querencia,

 

Un obleru mayor que´l to canil sangrín había trespasate´l

pechu,

 

Pos si a esti balse vengo ye porque equí dientro nun

xacie´l mieu,

 

Como si fore´l rei de los suétanos infantiles,

 

Dando déspota órdenes y recaos

 

Al fríngole y al medio enterráu.

 

Nun soi a sutrumar anque

 

Aporten tolos degorrios condergaos,

 

Que por miles censen l´ifiernu

 

Pos la maxa d´esti bosque onde escuclen tantes ánimes

 

Ye de xuru promesa pa díes más soliyeros.

 

Güeya, espíritu espantible,

 

güeya cuantu seya mester,

 

Qu´onde añera lo escuro y enlleno de pecáu,

 

Va biltar, daveres, un sol rescamplante,

 

Un venideru día vidable,

 

Un nuevo trubiecu felice

 

De poemes, de cancios, de perfume,

 

D´aire frescu

 Dalgo.

 

04/03/2009 GMT 1

Amatagar

serondaescura @ 22:12
 
 
Yo nun valgo
 
Pa escaecer eses mañanes
 
Braniegues y mariñanes,
 
Nin tampocu soi quien a dexar
 
D´esqueirar per esi duviellu
 
De caleyes de finu gris
 
Pente llombos verdosos 
 
De praos con cencerros
 
D´abeyes con motor
 
Rumbando a les mies oreyes
 
Camudaes en flores, 
 
Aniciando la miel
 
Na que camuda lo duce de la vida.
 
Escaecer nun se puede:
 
Pero ye tan feble, 
 
Llonxanu,
 
Sonce´l 
 
Tortoriu de cayer pente esos díes
 
Duldosos,
 
Imposibles de garrar
 
Pente manes medio muertes
 
De tantu rispir,
 
De tantu guetar
 
Resclavos esmucíos, 
 
Y tan feble ye vivir asina
 
Entregáu a la mar
 
Non la d´agua y fola,
 
Sinón la del recordar,
 
Que val mas,
 
¿Oyisti?,
 
Val más
 
Amatagar.

03/03/2009 GMT 1

A un Carbayu

serondaescura @ 19:37

 

 

Sintílo ente la ramasca, y nun yera sonce.

 

Al entamu pensé: “Un páxaru sedrá”,

Debullendo pente les fueyes,

Un muxu llariegu, quiciás, avezáu al altor,

El vientu, pue ser, que fae veyures...

Arribón, nel árbole trupu, infiestu...

Pero non.

Lo que debuxaba solombres

Y esmuzaba a la vista del más xeitosu güeyu

Nun yera sinón l´aliendu d´esta tierra afogada,

Coronado pol so maxestuosu xixilante.

Pos yera cosa d´acolumbrar la redolada

D´esti templu ñatural, fechu carbayu santu,

Y nun se podía atopar mayor y más feu decoyer:

Que nun s´alcontraba verde pastu nin gociu de flor y grana,

Que´l cementu gris, xunta´l prietu condergáu galipote,

Arrodiaben la cimera verde, y entá viva,

Y un espíritu salvaxe lendagora delidiaba pola vida,

Anque gafada poles manes profanes, vida qu´ellí rellumaba.

A min aportó´l so cangloriu milenariu y profundu,

Y una gran medrana somorguiábame pa siempre.

02/03/2009 GMT 1

ESCUDU P´ASTURIES

serondaescura @ 19:04

Ofiéndente, verde mantu de los mios suaños,

Y nun somos quien a facer por ti brenga

 

Allugándote anque seya nun coín dientru´l mundu.

 

Que´l mundu tea´l so anchor, madre.

 

Y a ti, Asturies, van dexando ensin aliendu,

 

Y naide camuda la rexa y el llaviegu pel escudu

 

P´aguantar los milenta guelpes del rabalbu,

 

Enllena a ún l´alma del fríu mugor de la pena.

 

Pacetibles quixéramos vivir, espardíos

 

Perendayuri en gocioses caseríes, llibres,

 

Ensin la marea de tanta parola extranxera,

Al debalu, nel nuesu milenariu determín,

Y agora tas lloñe de ti mesma, ensin fíos

 

Que t´añen como t´añaron, madre...

Si un día esconsoñare la to milenaria sencia

 

Y garrando´l puxu que´l benditu orpín

Da a la verdura de to, que ye etenra cubrición,

Si un día, dígote, dalgún ñoble fiyu glayara

 

“¡Alcordanza, vieya nación! ¡Al raigañu profundu!”

 

Al raigón y al tueru diben siguite los fiyos de to,

 

N´etenru agradecer al to verde berciu,

 

Pa que llibre, tierra llibre, llar de madres,

 

Nos añares nel nuesu propiu centru

 Que la hestoria un día escaeció.  

01/03/2009 GMT 1

Morrer, lluchar.

serondaescura @ 14:21

 

Escena: sala de tronu. Valera. Apruz el Rei. Pensatible. Va pa contra´l tronu y déxase cayer con aire mayáu.

  REI: Los caldeos campen a les puertes de mio Reinu. Y yá, en siendo d´ellos, tola vida nuestra va dilíse, como la copa vinu al derramala na mar.  

Siéntese un golpe secu. Depués, unos pasos ensin que naide seya vistu. El Rei da un xirpíu.

  

REI: ¿Quién anda?

  

PANTASMA: La to bisarma.

  

REI: ¿Bisarma de mio? Si yo nun toi muertu.

  

PANTASMA: Tol Reinu de los Ástures diz que cayiste a les puertes de Palaciu. Los caldeos entraron n´Uviéu.

  REI [mirando pa la espada]: ¡Sangre! ¿Por eso ta enllena de sangre mio espada?  

PANTASMA: Morriste como un valiente. Pero la to alma nun se quier dar. Agárreste a la vida, como si la vida valiera pa dalgo.

  Ruios. Xeremandía. Pasos qu´indiquen que dalguien xube a la Torre. 

REI: Y eso ¿Qué ye?

  

PANTASMA: El to pueblu, los ñobles, tol mundu ta al rebuscu del calabre d´un home qu´un día fo Rei. Quieren lluchar, pero al delláu del so Rei.

  

REI: Entra en min, pol amor del Misericordiosu, entra y devuélveme a la vida. Hai futuru si iguamos el pasáu. Nun vi nada del Más Allá, solamente esta espada de mio enllena sangre.

  

PANTASMA: Vas tener lo que me pides. Naide sabe qu´una vez xacisti muertu, sacantes el sarracenu que fendió´l fierru nel to pechu. Y esi cayó en combate pocu depués. Toma la espada, que yo voi dexar de ser yo. Y recibe al to Pueblu.

  

Entra de sutrucu´l Pueblu Ástur y dellos nobles principales.

  

REI: ¡Vamos a sacalos d´Uviéu! ¡A escorrelos fasta´l Gran Ríu!

  

PUEBLU: ¡El Rei vive! ¡El Rei llucha! ¡Vamos!

  Vanse escaleres abaxo.  

Contautar col autor o autora | Archivu | ¡Crea'l to Blog yá! Fácil y de baldre