Alministra'l to Blog

¡Crea'l to Blog yá! Fácil y de baldre

SERONDA ESCURA: Poemes y rellatos siniestros y románticos
Vamos entrar nuna nuea dómina de romanticismu nel País Ástur: has d´acompañame.

Archivu: Payares 2008

27/11/2008 GMT 1

Escaecer

serondaescura @ 17:32

  • Escaecer: nun soi quien, nun valgo

  •  

    Pa encaboxar una sarta semeyes verdes,

  •  

    Y azules y de tantu llastir dorao.

  •   

    Anguaño

  •  

    En tierra pardo, baxo´l sol castellán

  •  

    Ta´l “Mundu” mui llonxe

  •  

    Y el destierru ye entierru

  •  

    Y nada tienro ve la vista alrodiu min.

  •  

    ¿Pa cuando criar cayos dientro d´ún,

  •  

    Ciarrar feríes y nalar perriba d´esti ermu?

  •  

    Pa nunca enxamás, sélo güei

  •  

    Pa cuando tea sapozáu por xinxigües

  •  

    Roxes qu´alvierten sobro la muerte,

  •  

    Temprana siempre.

  •  

    Falen perende d´esilios

  •  

    Por orden del Rei, del Xuez Foscu,

  •  

    O fiyos de la envidia más pura y testonera,

  •  Pero esta marchadera de mío nun yera

    Otro que la cascancia del Paradisu

  •  

    Aquelli pol qu´Adán dexó´l sangre

  •  

    Cuerre que te cuerre colines abaxo

  •  

    Fasta aportar a la Castía seco,

  •  

    País al que un Sol Rexiu

  •  

    Mandó escosar toa vida y calce

  •  

    De sangre. Adán esnudu

  •  

    Soi yá y de sobra sé

  •  

    Que nun queden mazanes pa morder,

  •  

    Y tiéntame namá la torna

  •  

    Al to vientre verde, fechu con ciñu,

  •  

    Enllenu rises y caparines,

  •  

    Sonce,

  •  

    Vientre d´herba y trabe d´arcu

  •  

    La vieya baxo´l cielu siempre distintu,

  •  

    Amante de la mar y arume d´ocalitu

  •  

    Y lloreos de los que´l fumu amedrana bisarmes.

  •  

    Al to ñeru, Patria, bien dientro,

  •  

    Pa dexame gasayar per creatures

  •  

    D´acentu canciador, y mirada azul,

  •  

    Esfrutando de la brenga que la vida

  •  

    Siempre amosó pesie al fumu y a los lladres.

  •  

    ¿Tornar? Pero si un canciu serenes

  •  

    Ta día si y día tamién alloriando

  •  

    A esti capitán que ruempe la mar

  •  

    Por atropar el Musel o dalgún otru

  •  

    De los tos puertos au quixera francer el cascu

 

De la nave foroñosa que surdió

 D´aquelles nublines norteñes y tiró pal Sur,

Mui tierra adientro, onde lo más ermo

Cuspir escontra´l vientu

serondaescura @ 17:26

 

Cuspir escontra´l vientu

Y glayar a dioses falsos, futuros,

Y a díes de mañana que son albuertos:

Esa foi la mio especialidá

Bien poco fachendosa,

Demientres naguabes namás

Que por balses trupos

Onde perdese coles ninfes

Y al son de caramillos

Xantar verde y llibar flores.

Durmir en tenaes doraes,

Y a la solombra les facines

Dicir al alto la lleva, venií

Que´l Paradisu esiste

Y perequí bien cerque tien de tar.

 D´otru sieglu, o mui p´alantre,

O muncho p´atrás, quién lo sabe,

Cuidé ser namás estranxeru

Güeyando por nun ser comprendíu,

Dientru d´esa rara castra de ñoblezaQ

ue yá nunca nun se gasta,

Sacantes el mundu de suaños,

Tamién forasteros pal que suaña,

A milenta años de profundidá.

Alló guardé les xoyes y blasones. 

La mio sienda aveza dir a una casaÉ

nte la mar, como tendida,

Que xixila los botes pequeñucos

Como puntinos irreales

Y marinos voceres nun mar sele

D´esos qu´hai un día borrinosu

De los del branu, que nun esconsoñen,

Y van a morrer de nueche

Col caín tan metíu

Como si´l mesmu vientu finare nuna tumba...

Tamién como los díes mariñanos.

Viaxo con pensamientos al llar

Dexáu onde tantes espaldes frañera

P´acuriosar lo que la madre natura

Nun deseya, mundu sin igua

Metíu en llacerioses plantes

Que too lo devoren, madre 

 madrasta, pero guapa y reina

Al surdir un rayu, el que seya,

Pente la nublina, pente la fueya

Y bañes col oru los collores

Que sólo pa min teníes guardaos.

Milenta veces quixe fuyir

A vides con más compaña, rellumu,

Rises y paroles candiales.

Pero ye que les siendes anecien,

Perriba de toes, les caleyines eses

Del pensamientu, que a tí lleven.

Esi prau pindiu enllenu riegos

Valía tantu como les promeses

D´ayalgues y trunfos.

Verdor y lletures agostiegues,

Y bastiazos de xunetu,

 El nordés,

Barganaz de canalones,

Milenta galernes

Y el rayu del sol siempre prometiendo.

25/11/2008 GMT 1

Acolumbro güei ñubes

serondaescura @ 19:40

  • Acolumbro güei ñubes
  • De lo más prieto y espantible,
  • Qu´enllutaes rinchen a muertu,
  • -el fináu mesmu que llevo dientro-
  • Y lleva a rastres cadenes de díes perdíos
  • Daquella, de cuando nun sabía vivir.
  • Siento les bisarmes al rinquín
  • Surdir gayoleres pente sucos buxos
  • De los que´l caín escaez tapar vergoñes,
  • Y ye porque vergoñes de vida foron,
  • Y guaños d´alimentu gomotao son,
  • Burbizos d´una fartura llerciosa,
  • Nun ye otro la vida d´elles
  • Y la de min.
  • Arreciendo a podrén y agua parao,
  • De la que voi a somorguiar el mio cuerpu
  • A la llamorgal d´espíritos condergaos
  • Qu´avecen debuir pente sapos y fries xaronques
  • Tamién muertes,
  • Como los güesos y les gaspies en manes
  • Escuálides ensin gota sangre.
  • Rastro l´alma barriendo la puvisa
  • Y cocaraches achaplaes:
  • Un alma material que pisa
  • Cascarielles al pasar
  • Faciendo ziszás a la vida
  • Sonce y fecha de babes
  • De seres que, aconcasaos quiciás a mi,
  • Tamién saben lo que ye rastrar.

22/11/2008 GMT 1

Esi trubiecu perdióse

serondaescura @ 12:07

 

 

Esi trubiecu perdióse:


 

Yá tien de ser lleña pa San Xuan,


 

La mesma qu´arde cada añu


 

Cuandu´l branu ta por llegar.


 

Bienllegáu fénix imposible.


 

Estranxeru con ardicia de patria,


 

Siéntate al delláu, probe viaxeru


 

De poca monta, sin monte


 

Al que tirar, cabra, cumal


 

Pa siempres perdíu ente´l caín...


 

Bebi d´esti vasu, oveya tresquilada


 

Por mil siendes sin abellugu pa los llobos.


 

¿Quiés cuntame por qué degorrios


 

Saliste espetáu, con xeitu foscu


 

Y ganes d´encloyar mundos?


 

Yá, yá sabemos enforma


 

Les vergoñes del to badiar.


 

Xente candial dexaste na cuneta


 

Y tapeciste´l sol al aprovecer


 

Por un mundu estremaú,


 

Un alborecer con futuru,


 

Camín serondiegu pa entoncies,


 

Pues anduvisti por milenta siendes


 

Y nada nun sabíes de les munches


 

Que con erros y ganes s´abren

 Ensin aparar, y sábeslo de sobra.

20/11/2008 GMT 1

Taramiella, lluz d´agostu

serondaescura @ 22:16

Taramiella, lluz d´agostu,

Anocha, qu´eso te queda,

Y trata con ciñu les míes velees,

Les que yá nun son suaños siquiera. 

Bailla, estrella de malu vagar:

Sabedora d´unos branos

Margurientos enforma,

Nun fechos de xuru pa ti.

Caniarás por siendes,

Caleyes de puvisa,

Biesques abisíes,

Y llamuergues enllenes

De calabres sin recuerdos.

Atrás quedóse´l tiempu

De vacaciones llargues

Y hores llibres a cuentu risa.

Sentáu énte la mar

Ociosu a ver pirates aportar,

Apurriendo sonces instantes

A la cuenta del tiempu escaecíu.

Acábase too sacantes alcordar

Pente escayos y sostrapaes

Una vida feble, sin xacíu.

Vida que namá ye rispir

Por un suañu descomanáu,

Como suañu d´otru home

Que nun yera yo, non...

Un raru suañu

Como d´habitante de país llonxanu

Qu´un día marchare ensin memoria

Del llar onde dio los pasos primeros.

19/11/2008 GMT 1

En cuantes les llárimes rieguen

serondaescura @ 22:54

 En cuantes les llárimes rieguen

Tanta veyura sin xacíu,

Tanta risa y tantu cuentu.

Faltar, falta de too

Pa llamar vida a esi garrapiellu

D´alcordances pocu sonaes,

De semeyes llenes de grasa,

De prieses, de tormentu.

Nun ye cosa agora de facer les cuentes,

Ni axustales a nada.

A naide va dir col cuentu,

Del pasáu nun quier facer encontu

Pa daqué nueo, meyor, tieso.

Ablayu en tierra seco,

Xirpíu énte lo muerto,

Noxu de ver calabres en vida alrodiu

Y d´atopase elli ente ellos.

Silenciu al recostín

Penes como pesadiellos,

Xeitu doloríu na fachenda

Y el ruiu de la carondia

Sintiendo cómu caye dientro.

Talo como´l mueble aforoñao,

Talo como la madera en podrén,

La nueche más llarga aporta

Pa ciarrar penes pequenes

Y camudales per una mayor, llueu,

Una nueche sin estrelles, grande,

Que nun conoz fin,

Ni l´afuera, ni´l dientro.

Una nueche espantible y fea,

La única verdá que llevamos toos dientro

 

18/11/2008 GMT 1

N´espíritu

serondaescura @ 22:31

 

 

 

Véilu ehí, n´espíritu

Pisando´l sable moyao.

Paez qu´escribe pallabres

Pa que les esborrie la suba

De la marea, tan puntual,

Y el mar, profundu, les llea yá dientru

Baxo les partícules d´agua y salitre,

Abrazando´l sentíu secretu

Nun abellugu que seya quien a esfrecer

Lo escrito dende l´alma con sede:

Nun hai mares que-y llibren

Al esiliáu de tanta cárcele que lleva consigo... 

Y voces: metíense-y nos oyíos

Talmente como pantasmes

Rebiltando pente les tumbes

Espardiendo l´axorizu

Auquiera abrir la puerte

Del alma al so glayir

A muertu,

A son fenetible

,A güesu royíu

Pel gadañón famientu...

Siempres les voces, siempres,

Tascaben-y por dientru,

Mordiendo xixa del celebru

Percorriendo les coraes

Como merucu fechu soníu

Afuracando-y ensin descansu.

Yeren voces, yeren semeyes

D´otros díes, nun siempre felices,

Pero díes d´él, díes al devalu

Ensin priesa p´alisar el priegu

Del vistíu de la vida,

Que yá comu taba, taba bien guapo...

Hai mester que viéreis

Esa carbayera abisía,

Con estru sonce de fueya seco,

Eses otres semeyes de pedreros

Azotaos d´agua y vientu,

Onde´l balandru de plásticu

Entá tien de flotar anguaño

Nos charcucos que debuxen

Les roques musguines,

Que nada nun saben de tiempu.

Endagora saben les llámpares

Que yá nun ties padre que les xinte,

Zapicando coles sos piernes tan llargues

Pente esnidiosos regodones,

Y elles, igual que yelmos antiguos,

D´antiguos samuráis o ballesteros,

Gocien del reposu llueu.

Y eses caleyes secretes

Que baxaben a praos pindios

Y de la sebe, a un pasu, el pedreru,

Entá sienten aliendu d´aquellos tiempos,

Y dacuando él, explorador

De cabera hora, solitariu sabuesu

Gulismiaba lo selvaxe

Nun infantil oldeú

Por saber si les caleyes toes

Xuncíense toes, por misteriu

Y caltriaben asina el xacíu

Ensembre del universu.

Fixo una vuelta´l mal,

Yá nun quixera facelo de nueo,

Quier atopar el so sitiu,

Y como pasa nes velees insegures,

Milenta torgues sin sentíu

Apaecen llueu, allargando

De continu llegar a bon puertu.

 

  

Primir voces que glayen

A los cuatro vientos

“Llibre” y a volar,

Nun pue ser bono,

Anque la voz camude en cantu

Ynun ruempa´l cristal fino,

La voz fecha estatua sonora,

Al esiliu monumentu,

Del sollutir regueru

Cande de salada llárima

Del qu´aprovez por tornar

Bien llueu.  

Alzar quixo una casona

De roca fuerte y roxa

Y blasón arguyosu,

Enfrentándose al tiempu.

Esa yera ilusión y abellugu

Pa metese dientro,

Aguantando vientu y marea,

 Esfarraplando l´escaezu, 

Ye mester espardir les cenices

De vides maurecientes

Como puvisa yá non encesa

Que torna prietu´l suelu

Y llucha por esapaecer.

15/11/2008 GMT 1

País de Voces

serondaescura @ 17:22

        

Vivió nun país de voces

Entemecíes colo escuro.

 

Rastró un sartal de glayíos

 

Espantibles, y de fiyos foscos,

 

D´odiu enllenos.

 

Quiciás daquella tuviera drechu

 

A esmuzar pa contra palacios de xelu

 

Onde reinar con Brunhild

 

Arrodiaos pel llagu de fueu

  

Esplendente nun Norte irreal,

 

Llibres y puros toos los dos

 

 

Del indinu podrén invasor.

 

Pero los rellampos selvaxes

 

Y les altes muries de la fortaleza

 

Nun foron quien a dicir, “¡fuera!”

 

Al pasu seyellosu del tiempu,

 

Al mayáu enclín de les flores musties,

 

Al abandonu, al sele barganaz

 

Del tiempu, que Dios sabe ú va.

 

Esi Norte tan llonxanu

 

Métese-y más y más en biesques trupes,

 

Y dientru como ta, el llobu

 

Feroz de los cuentos y velees

 

De cuando neñu, acesma,

 

Y nun sabe´l bichu prietu

 

Lo que va comer, si cuerpos

 

O alcordances,

 

O quiciás el Ser mesmu

 

Cadeciendo como paez

 

De Sustancia, de brenga vital

 

P´arrecostinar cola nueva vida,

 

Si vida tala ye, si ye daqué

 

Más qu´un Purgatoriu real...

 

Y que l´Asturies daveres

 

Esistió namás qu´en cuentos,

 

Y la vida d´él cuentu fue,

 

Xintaú polos llobos de la mocedá,

 

Y de tantu tiempu preciosu

 

Perdíu sin la serenidá,

 

Anantes bien, él, estórdigu figu

 

Cayó de la figar

 

un día de setiembre,

 

pente fueyes grandones y l´aire

 

fríu d´una seronda bien distinta,

 

que llamaba a mundos secos,

 

mundos nuevos,

 

onde otros calores anochaben

 

sacantes los del llar abrazáu

 

por un dueñu sin drechos dalos.

 

 

 

 

Yá nun yera amu, solo vieyu amigu

 

De tierres qu´antaño dominaba

 

Con vista llarga y naguando paz.

 

Yá quería paz y horizontes,

 

Y eso que pa horizonte tuvo siempres

 

El más divinu de toos,

 

Horizonte de mar,

 

Onde los fumeros de los barcos

 

Y les proes puestes énte´l frente

 

De foles braves esplumoses

 

yeren toes un rispir sagráu

 

por otru Norte más al Norte,

 

habitáu quiciás poles reines

 vírxenes ente palacios cristalinos.

Esos setiembres aliquen

 

Entá na fueya seco,

 

D´ocalitos aplastao

 

Al pasu los coches pel asfaltu

 

Infanzón p´arriba, camín del llar,

 

Fueya que´l vientu nórdicu

 

Arreflundió con rabiura,

 

Dexando les sos mimoses

 

Col raigón asomando,

 

Y la teya en suelu.

 

 

La mar tan picada yera tamién

 

Setembrina güelga del tiempu

 

Sapozando coroques braniegues

 

De cielos llimpios y caparines inmortales,

 

Pues los sos llabios fríos

 

Dicíen-y qu´él yera llegáu

 

D´una castra avezada a los rigores

 

Del bastiazu feroz, de la homedancia

 

Bautismal de tierres verdes,

 

D´un verdor qu´a dalgunos manca.

 

Los díes acurtiábense, y yá llamaba´l

 

Calorín d´un llar encesu

 

Col pote ferviendo pa mañana,

 

Y el dir ceo pa la cama, atentu

 

Al rumiar llonxanu de la vaca,

 

Al lladrar,

 

Al miagar,

 

A la nueche que ye orquesta,

 

Al descansu celeste,

 

Sanu y honráu,

 

Al cielu estrelláu de nueches xélides

 

Y a la promesa d´un añu meyor...

 

Al Norte´l so Norte,

 

El Norte por nortiar,

 

Acolumbrar otres meyores siendes

 

Nes qu´a gustu esporpollar

 

Como gran carbayu milenariu

 

Que, tres l´hachu indinu

 

Y milenta guelpes criminales

 

Llucha entá por biltar,

 

Surdiendo fiyos y retueyos

 

  

Pente raigones tarazaos

 

Alitando enforma cola voz vieya

Del que nun supo más qu´aguantar.

 

Hai na mar un mensax

 

Que se repite ensin aparar,

 

Una conseña d´amor y guerra

 

Qu´aveza dicir, “nun me dexes”

 

Y nun dexar ye´l usu y la llei

 

Del mar que-y vio nacer,

 

El ruxerruxe de foles mui fuertes

 

Como cosacos qu´avancen nun frente

 

Escontra´l sable d´oru

 

Al gritu d´ataque,

 

Con cortexu d´aves sorrientes

 

Y mui canciadores,

 

Talo como dicen d´antiguos héroes,

 

Qu´arrequexen el dolor cola poesía,

 

L´aire fresco y llibre, el vinu,

 

Baños de mar, sol y vientu,

 

Y un cuerpu entregáu a la griesca

 

Premanente que ye vivir

 A un palmu de la muerte.

08/11/2008 GMT 1

FEBRA D´ORU

serondaescura @ 12:54

     

 

  

Caltenía una freba d´oru

 

Arimando al recuerdu

 

De los díes yá gastaos

 

D´orpín cayíu

 

Hora tres hora,

 

Perdayuri, al devalu.

 

Guardaba pa consigo,

 

Un estoyín secretu

 

De semeyes tamién gastaes

 

De manes cariciantes

 

De ciñu presu de pretéritos.

 

Nueche tres nueche

 

Per tola redolada

 

Xixilaba los cambeos

 

De llume nes lluciérnagues,

 

Por ver si dalguna apurría

 

Mensaxes del tiempu,

 

Anque´l tiempu yera polía

 

P´estrapayar contra la bombiella,

 

Y l´espaciu yera valeru

 

Llar d´esilios ensin xacíu,

 

Cárcele d´almes escaecíes

 

De tou delitu, de toa falta,

 

Pero d´almes preses, al cabu.

 

Espaciu d´almes de rexa ciarrada,

 

Piesllu ferruñosu pa tou canciu...

 

Sintía davezu apellidando

 

El so nome na trupa viesca,

 

Onde añeren seres sin cuerpu,

 

O con imaxe de bisarma,

 

Fría y tresparente,

 

D´alma a rastres,

 

Alma ximielga

 

Y siempre famienta

 

D´alcordances, de mares,

 

Toa ella un rispir,

 

Toa ella nada.

 

Y guardaba, guardaba:

 

Ñeros con albuertos,

 

Güesos de santu en dulda,

 

Dentame de víbora

 

Y canil de guaxa antigua.

 

Talmente yera´l rapaz

  

Aquelli de cuando entá gociaba

 

De suaños y veyures,

 

Suaños esos qu´arrecendíen a futuru.

 

Yera yá grande, por embargu,

 

Y metía na so faltriquera

 

Les llagarteses de plata

 

Que-y dicen Bruxes de Lluna,

 

De les qu´otorguen bona suerte

 

A los llocos d´atar qu´anden sueltos.

 

Denguna melecina había

 

Nel mundu que lu valiera

 

A curar el pesadiellu

 

Que seyellosu trayía

 

Al recostín, sele.

 

Cada mañana se torna un güei

 

Y por embargu´l güei camuda

 

N´otru hermanu aconcasáu.

 

Esi yera´l so vagamundiar,

 

Nun yera otro que dar rellumu

 

Al camín, cola so xeitosa figura

 

Gastada n´otres dómines meyores.

 

Hai un ñeru blancu xunta la mar,

 

Hai un prau, siempre mal cuidáu,

 

Siempres mui amáu, güei entá,

 

Hai una casina blanca col rostru reguilón,

 

Güeyando pal mediudía,

 

Pente escayos acesmando

 

Por ver si un día torna,

 

L´amu llocu ensin escritures dales.

 

Hai una “Escalera” tayada

 

Qu´un pariente llonxanu aperió,

 

Baxadera salvaxe al reinu los pexes

 

Au mexafontes y serenes inda son amos

 

De les agues tan cercanes al divinu llar

 

Que l´abandonu y les siendes

 

Foron sapozando más y más.

 

Endagora habrá convite

 

De criatures marines y aéries,

 

De les que saben glayar verdaes,

 

De les que camuden plumes y escames,

 

Pero nunca paroles y sólidos recuerdos.

 

L´home tenía de saber nun endolcase

 

En venaes y determinos valeros

 

Sinón güeyar muncho los cielos,

 

Los suelos, los güertos, los roxos calicores

 

Del fueu camburante del qu´un día foi

 

Cuandu neñu, yá namás beriar

 

Nel so blandiu trubiecu.

 

Verde nacimientu´l del asturianu,

 

Verde aquelli del que vos falo,

 

Verde pero serondiegu anantes de tiempu,

 

Y esborriáu pel blagu d´otros díes

 

Quiciás borrinosos abondo.

 

Altes muries, como Olimpos foscos

 

Abellugaben paraísos pequiñinos

 

De cases escolingaes y guapos arguyos

 

De quintanes que s´espurríen dica la mar.

 

Yá nun hai requexu pa él,

 

Perdíu pente´l caín del llanu,

 

D´esi que surde de la tierra seco,

 

Y xela l´alma, y fiede a fumu y a muertu.

 

Los rostros nun-y saluden

,

Son como calabres, como espectros

 

D´un mundu somorguiáu baxo tierra,

 

Fechu de podrén, prieto.

 

Cares que nun ríen,

 

Xeitu foscu, secu,

 

Que-y dicen al de la nublina,

 

Al solitariu del norte,

 

“Nun soi amigu, vete llonxe,

 

Ve a morrer a otru lláu,

 A la gueta del to cementeriu”. 

Adayures cuidó dir entoncies

 

Aldovinando que´l destín apruz

 

En cuantes ún se distrái,

 

Pero él surde tres del árbol,

 

Y díxo-y que taba yá a piques

 

De da-y palmiaes na espalda.

 

Atrás les fontes, d´agua fría,

 

La pureza mesma del prial

 

Onde inocentes beben los seres

 

Añaos pola Madre, atrás

 

Les vírxenes cumales, corones

 

De la ñeve primaveral, atrás

 

Los pedreros sacando pechu

 

Énte la fosca mar, alantre

 

Y atrás coles foles enviyando

 

Restos de naufraxos, y espluma

 

Asgaya pa bañar costes xabaces

 

Onde guetar alcordances

 

Y au sanar, atrás tantu mar,

 

Que ye como dicir vida, mundu, llar,

 

Atrás too lo que ye valir,

 

Que munchayá´l requexu verde

 

D´esti fornu,

 

D´esti ermu,

 

D´esti martiriar

 Quedóse bien atrás... 

El mantu margarites,

 

Flor de manzanilla, cenraya,

 Trébole y fueya seco de lloréu,

Entá sigue anochando,

 

Espera que t´espera.

 

Y él nun llega, yá non más.

 

Cada pétalu, cada rosa sin curiar

 

Apiegada a la muria, esperen sin parar.

 

Yá camudaron piel llagarteses amigues,

 

Yá arrenunciare´l merucu la fruta

 

Ver al so amu aportar.

 

Nel llimbu tarán los pumares cayíos

 

Pela sangrina bruesa,

 

La qu´aprovez por matar.

 

Esaniciu grande, fatal,

 

D´aquel que foi llar trupu,

 

Balse sagráu del descansu

 

Braniegu xunta la mar.

 

Con arguyu cayó´l pinu

 

Y milenta árboles más.

 

Con rabalbu mataron les bisarmes

 

Les que dende neñu él cuidó

 

Les que debíen tar, arrodiando

 

La casina, dando vueltes pela nueche,

 

Pues dicía una vieya lleenda,

 

De les que nunca se sabe si foron verdá,

 

Que haber hubo calabres sapozaos

 

Pente los muriecos, y prau abaxo

 

De cuando moros o quésiyo la xente

 

Cayeron baxu palaes de tierra.

 

Llar: más bien llar de la muerte y los pasaos,

 

En cuenta del vecín güei, duldosu

 

Instante, del que nun se sabe yá

 

Si güei foi daqué, dalgo veraz

 

Con brenga abondo p´alicar

 

Una vida testonera, toa ella rispir

 

D´una neñura cásique escaecida,

 

Que de feliz, ni un res,

 

Que de paradisu nada,

 

Que nada hai p´agarrar,

 

Ni pasáu, ni patria, ni realidá,

 

A la que cantar.

 

Él cancia con estos versos

  

Que son tamién agua

 

De la que s´aveza echar a la mar,

 

Apurriendo notes señardoses

 

A la so rede rota de pescar,

 

Rede afuracada au pexes de plata

 

S´esmucen, y nun se quieren endolcar

 

A estes ocioses remebrances

 

Faltes de tou xacíu, xixa, paz.

 

Quixo paz, y ella vieno n´antroxu

 Vistida namái que con perfume... 

La imaxe del so amáu vixu

 

Que con ciñu quixo agasayar

 

Lo meyor que d´él guardaba

 

Yá nun ye solombra siquiera yá.

 

Ye como un llastir llastimeru,

 

Ye como una cáscara frañida

 

Pela metada, basoria pa tirar,

 

Valera por dientro, sin brenga,

 

Ensin recuerdu malpenes,

 

Toa ella, nada.

 

La imaxe aveza ser semeya

 

Collor xibia, vieya estampa

 

De caleyes y baxaderes

 

A pedreros salvaxes, perdíos

 

Mananciales y fontes de xanes

 

Enllenes de paz y arume,

 

Coles mores a esporpollar,

 

Gordes como uves, duce manxar

 

De les más gordes abeyes rexies

 

Qu´aporten del otru lláu del mar

 

En compaña druides o princeses

 

Que por esos reinos avecen habitar,

 

Y camudaes en santos animales

 

Aporten a la Mariña ésta a convidar

 

Al llocu paseante que nun viaxe astral

 

Va tolos díes en forma solombra

 

A reza-y con sentimientu paganu

 

A los dioses de la viesca, del pedreru,

 

Del mar, del manancial, del vieyu llar

 

Onde surdieren los mios mayores

 

Con tola manífica realidá

 

De les criatures antigües, profundes,

 

Comu´l carbayu virxen de toa bruesa,

 

Comu la xana terrible, llibre del güeyu

 

Interesosu o porcaz, llibre

 

Criatura de tou pesu llivianu

 Menos del pesu sagráu de l´antigüedá. 

Pero ¿quién ye a ciarrar la puerte?

 

¿Quién puede dalgún día pesllar

 

Con fierru esti mundu de cuentu,

 

Pintáu de verde y suañu

 

Llueu d´algamar dellos tisbos

 

Dende neñu, como ser recién llegáu

 

Al mundu y al cabu abre güeyos d´estrena

 

Y a la duce Madre atopa cerque

 

Col séquitu poleyos dimpuestos

 Y en tou momentu cariciar? 

Yá xube´l caín

 

D´ellí abaxo, dende la mar,

 

Pon la camisa, qu´esta ñube a ras de suelu

 

Nun ye bona acabante de sudar,

 

Paez un anxélicu exércitu

 

Siempres prestu a trunfar,

 

A tapacer de sópetu les tierres

 

Verdes y d´homedancia llenes

 

Que con ciñu d´aceru hay que les segar.

 

Ehí veólu, espíritu, en sudorancia,

 

Peñando col metálicu estrumentu

 

El vieyu llar que los antiguos-y dieron.

 

Mala venta fixo, al colar llonxe,

 

Y los mesmos raigaños de so, curtiar.

 

Ehí tará tendíu, gulismión entovía

 

De l´arume del lloréu y la flor de manzanilla.

 

Namás-y queden pallabres,

 

Tan poca cosa ye ésta

 

Cola que poder faer garrapiellos invisibles

 

Colos que maxinar un Paradisu

 

De los que s´aprovecen dica la vieyera,

 

De los que nun sirven d´abellugu,

 

Ni tampocu guarnir una sencia fería

 

De milenta batalles, denguna ganada

 

Del too, toes llantaes pa nada.

 

Abellugos de recuerdu,

 

Viesques pal etenru tortoriu...

 

Ellí ta él, sin cuerpu presente,

 

Presidiendo´l so propiu funeral,

 

Como ye costume y ritual,

 

Nes honres de so, bien tristayes cada día,

 

Va afristar flores al pedreru,

 

Pa que caigan xunta la fola,

 

Pa que les trague la mar

 

Y con elles les serenes

 

Llevanten altares al llar

 

Perdíu na nueche los tiempos,

 

L´atapacer onde les vides vidables,

 

Marchen y nun tornen, esnidien

 

Pel mundu alantre

 

Y naide sabe daveres

 Onde diañu se van.   

07/11/2008 GMT 1

Cosadiella n´alta mar

serondaescura @ 22:43

Soi´l que ves que soi,

Y yá nun avezo ser el que yera:

Marín de tierra adientro,

Y culiebra embaxo la tierra:

Yá nun valieron más nada

Los cancios tienros de serena,

Atáu al poste siempre taba

A la vera de la gran Bestia.

Soi vagarientu llobu

Nun mar d´ocle muerto.

Si quies pescudar lo mio,

Morrerás antes d´acabar el cuentu.

Soi´l que ves que soi…

Contautar col autor o autora | Archivu | ¡Crea'l to Blog yá! Fácil y de baldre